Textos guanyadors Sant Jordi 2021
Aquí podeu consultar alguns dels textos guanyadors en el Certamen literari de Sant Jordi 2021
MIRÁNDOME AL ESPEJO
Me despierto y me miro al espejo,
un escalofrío que recorre mi cuerpo.
Sufrimiento que con una sonrisa escondo,
angustiada en el infierno me encuentro.
Observando los placeres prohibidos,
un nudo aparece en mi estómago.
Resistiendo a la tentación
me marcho de nuevo a mi habitación.
Gruñidos que proceden de mi interior
me alertan de que debo pecar.
Dirigiéndome a la cocina estoy,
intentando no sucumbir a la tentación.
Un ángel se acerca a mi,
empiezo a ver con claridad.
Ese ángel me viene a rescatar
y al acariciarme encuentro la libertad.
Me despierto y me miro al espejo,
un escalofrío que ya no recorre mi cuerpo.
Resplandeciente como los rayos del sol,
feliz en el paraíso estoy.
L’UNIVERS
Sempre he pensat en com és l’univers,
Un jardí, ple de diferentes flors
Representant cada planeta d’un color
On hi ha una flor en mig,
La que lliga amb les arrels totes les estrelles
Un mon fantàstic, ple de llibertat
On es pot pensar i desconnectar
Quantes vegades he intentat gaudir,
Gaudir la sensació d’estar en l’univers
D’estar en un mon paral·lel desconegut
Un mon on poques persones podran arribar
M’aixeco cada dia amb el sol il·luminant
Pensant, que hi haurà en el més enllà?
Un més enllà infinit, que ves a saber qui hi habitara
És com un portal misterios
Que només amb una clau pots obrir
Perquè si no, no el podràs descobrir
L’univers, una raó més per explorar-lo
Estimar-lo i cuidar-lo
En els meus ulls,
És projecten les ganes que tinc,
D’omplir-me la pell d’estrelles i constel·lacions
LA MARTA I LES 5 FLORS
Hi havia una vegada en un poble de les muntanyes, una nena, la Marta de 14 anys
que vivia amb la seva àvia i el seu pare.
La família estava vivint en una situació crítica, ja que el seu pare no tenia feina, i
l’àvia estava malalta. La Marta havia escoltat que hi havia una llegenda molt antiga
que deia que hi havia cinc flors màgiques al bosc. Aquelles flors tenien un poder
molt gran. La llegenda deia que aquella persona que aconsegueixi a recollir totes
les flors i poder formar un ram de flors amb elles, tindria la gran sort de poder
demanar cinc desitjos, un per cada flor.
Va recordar que el seu pare tenia un pergamí on explicava la llegenda, i un mapa on
se suposava que creixien les flors.
Sense pensar-s’ho dues vegades, va començar a guardar les coses necessàries en
una motxilla, com per exemple, aigua, menjar, roba per si feia fred a la nit, i algunes
coses més. Però es clar, la cosa més important: el mapa i la llegenda.
Va decidir sortir l’endemà al matí, ja que faltava poc perquè es fes de nit. Al dia
següent, es va llevar molt d’hora, va agafar les seves coses, i va sortir, però es va
recordar d’escriure una nota pel seu pare i la seva àvia, perquè no es preocupessin
molt, i va començar el seu camí.
Va mirar el mapa, deia que la primera flor estava a dins d’una cova amb forma de
triangle, i que per arribar a ella hauria de caminar riu amunt fins veure dos arbres en
forma de cor, si els veia, sabria que estava a prop.
Va començar a caminar pensant en les coses que demanaria. Que la seva àvia es
curés, que el seu pare trobés feina, viure en unes condicions millors…
Va caminar durant dues hores, i va trobar aquells dos arbres, es va posar molt feliç, i
va continuar. Entre dos arbres molt alts, va veure aquella misteriosa cova. No s’ho
va pensar dues vegades i va entrar. Tot semblava normal fins que va veure que hi
havia una tauleta que connectava els dos cantons, ja que en aquell tros no hi havia
terra. Va començar a passar per damunt, i va arribar a l’altre costat. Hi havia com
una caixa al fons del tot, la va obrir, i va trobar la majestuosa flor brillant. Se la va
guardar a la motxilla i va continuar el seu camí.
Al mapa posava que la segona flor se situava darrere d’una cascada a la falda de la
muntanya dels corbs. A la Marta no li agradaven els corbs, però cap cosa evitaria
que la Marta abandonés el seu propòsit.
Va sortida de la cova i es va posar en camí a la cascada. No va trigar molt a arribar
ja que no estava lluny d’on ella estava. Va quedar amb uns ulls com unes taronges
al veure la cascada, ja que era una meravella. No volia perdre més temps, i va
entrar. No va trigar a trobar-la ja que brillava com un sol, era espectacular. Se la va
guardar a la motxilla i va continuar el seu camí cap a la vall dels Sons. Es deia així
perquè el que deies ressonava per tot arreu.
Mentre caminava, Es començava a fer de nit, i va decidir buscar algun lloc on passar
la nit. Es va enfilar a un arbre, ja que a la nit hi ha animals bastant perillosos. Va
trobar un lloc força còmode, va posar una manta i es va dormir. Al aparèixer el sol
es va aixecar, va baixar de l’arbre i va seguir el seu camí. No va trigar molt a trobar
la vall, va començar a buscar fins que va trobar un caminet molt estrany. El va
seguir i la va portar fins uns arbres molt bonics i uns arbustos molt peculiars, va
mirar entre ells i la va trobar, la flor màgica i majestuosa de la llegenda. Se la va
ficar a la motxilla i va mirar en el mapa el següent destí. En el mapa posava que la
següent flor es trobava en el punt més alt de la muntanya dels Estels. I va començar
la caminada. El que li va costar més no va ser trobar la, sinó pujar-la, ja que era una
muntanya molt alta. Va trigar molt en pujar fins a dalt però ho va aconseguir. A l’estar
a dalt va descansar una mica i va començar a buscar. Mentre estava buscant va
trobar un esquirol, i li va semblar que anava directament a algun lloc, no s’ho va
repensar i el va seguir.
Va començar a córrer darrere de l’esquirol i sens dubte la va trobar, al costat d’un
arbre, com sempre. La va agafar i va mirar el mapa per veure on se situava la
cinquena flor, I l’última de totes. El mapa deia que estava al costat del llac dels
Somnis entre dos arbres, i va començar la seva última ruta. Va arribar al llac per la
tarda, va començar a buscar, aquesta va ser una mica difícil, però finalment la va
trobar. Es va posar tan contenta que no s’imaginava. Ràpidament va treure les cinc
flors, i les va ajuntar. Al ajuntar-les va explotar una bomba de llum, i d’allà va
aparèixer una bella dona que semblava un àngel. L’àngel li va demanar quins eren
els cinc desitjos que volia demanar. La Marta no s’ho va repensar, va demanar que
la seva àvia es curés, que el seu pare tingués una feina bona i permanent, que
tinguessin una casa molt bonica, que els boscos no estiguessin contaminats i no es
contaminessin més, ja que quan estava buscant les cinc flors va trobar molta brossa
llançada pel terra. I l’últim desig era que totes les persones del seu poble visquessin
una vida còmoda i agradable, ja que totes les persones del món seria una mica
excessiu.
L’àngel li va dir que gràcies pels seus bons desitjos, i va desaparèixer. Després
d’això les flors es van apagar, perquè només es podien utilitzar una vegada.
Seguidament va tornar corrent al seu poble. Al arribar a casa va trobar que la seva
àvia semblava estar bé de salut, el seu pare tenia un molt bon treball, i la seva casa
era increïble. En veure-la el seu pare va córrer a abraçar-la i li va dir – Gràcies per
tot, filla meva. La Marta estava tan feliç que no s’ho podia creure. Va entrar a casa
seva, es va asseure al sofà i va començar a explicar al seu pare i la seva àvia, totes
les aventures que ha viscut.
Conte contat,
conte acabat,
i aixeca la mà si t’ha agradat.
LA IMPORTÀNCIA DE TENIR PARES
Estem tots asseguts a la classe xiuxiuejant amb el amics. La professora, Marta, ens fa una
afirmació directa:
– Resumiu-me la paraula “pares”.
La Carla aixeca la mà de seguida.
– Són les persones que ens cuiden al llarg de la vida. Des que neixem, o fins i tot abans.
– Com que abans? – diu en Pol.
– Sí – la Carla molt segura – ens preparen un llit on dormir, vigilen molt la salut de la mare,
s’asseguren que tinguem roba, en fi, tot un privilegi.
El Lluís aixeca el dit.
– Per mi els pares són unes persones molt importants. Sé que em recolzaran en totes les
decisions que triï, o m’ajudaran a triar-les.
l’Ignasi parla sense aixecar la mà.
– Doncs a mi els pares no em diuen res. Sí, em van portar al món, però va ser la seva
decisió.
Comencem a parlar i alguns a cridar. La Marta ens fa callar i li dona el torn de paraula a la
Sira.
– Sira, ens pots explicar la teva experiència amb els pares?
La Sira es queda en blanc. Em sento molt incòmoda sabent que la Sira és adoptada. Està
asseguda tres taules darrere meu. Per donar-li suport em giro i li faig que sí amb el cap. A
ella li canvia la cara de cop. Us podeu creure que amb un mínim gest de confiança es pugui
alliberar tanta pressió de sobre? Ja ho pots ben dir! La Sira respira profundament, i…
– Molt bé, com la majoria de la classe sabeu, sóc adoptada.
Penso que la Sira, sense saber-ho, està a punt de descarregar un món profund que porta a
l’esquena des de fa molt de temps. La Sira segueix.
– Vivia a Navarra. Els meus pares biològics tenien molts problemes. Entre que eren molt
joves, encara estaven estudiant i no tenien prou diners, em van donar en adopció. Jo només
tenia 5 anys, però recordo perfectament la cara que tenien. Al cap d’un any el Pere i la
Carme em van adoptar. Al principi, em va costar confiar en ells, tot i que es veia que hi
posaven molt de la seva part. Els hi agraeixo haver-ho fet, i així haver-me donat una altra
oportunitat de viure la vida acompanyada d’un ajut enorme. Durant el tràmit ho vaig passar
fatal. Em sentia sola, desanimada i desprotegida. Així que sí. Penso que els pares són pilars
fonamentals.
Es fa un silenci. La paraula “fonamental” em ressona al cervell. Durant aquests 10 segons
penso en la relació que tinc amb els meus pares. La Marta alça la veu i jo torno a la Terra.
– Gràcies per compartir una part de la teva vida amb nosaltres, i també gràcies al teu esforç
immens que acabes de fer.
El Bernat diu sense pensar:
– Doncs jo no podria conviure amb una mare que no fos…, vaja, la que em va parir.
– Des del meu punt de vista – dic jo – la paraula “pares” té un significat molt ampli. Que siguin
biològics o no, no és tan important. El que més importa és que et donin valors, com
l’educació. Que t’ensenyin a comunicar-te amb els altres, que et cuidin i et mimin molt, o
que senzillament et facin un petó de bona nit. Una persona que viu amb tu i que et transmet
tots aquests principis, jo, la podria considerar pare.
De cop, sona el timbre. Per sort era l’última hora. Vaig caminant cap a casa i “xino-xano”
penso amb la Sira i amb tot el que hauria patit jo en la seva situació.
Només arribar a casa abraço molt fort els meus pares, i amb tota la sinceritat del món els
dic:
– Gràcies.
Manresa
Manresa, ciutat del Cardener.
Antiga, humida, assolellada i emboirada,
t’alces erigida sobre el Puigcardener.
Cremada i maltractada mil vegades,
per bàrbars i bandolers.
Ompliren de sang i llàgrimes els teus estrets carrers.
¡De les teves cendres sempre has resorgit!
Després de dos mil anys,
continues en el nostre esperit.
Manresa, ciutat del Cardener,
que t’alces erigida sobre el Puigacardener.
AQUELL MALEÏT 12 DE MARÇ
Tot va començar aquell 12 de març
a l’institut jo estava,
el dia abans
que ens van confinar.
Estava fent castellà
dijous abans de marxar
quan l’Ester, la tutora, ens va avisar
que possiblement l’endemà no podríem tornar.
I així va ser.
En principi, 14 dies
o, fins i tot, 3 mesos potser.
Així anava la melodia
durant tots aquells dies.
La farina, el paper i el llevat
van volar del mercat.
Les classes en línia van començar
i la festa va acabar.
Molts deures setmanals…
em vaig agobiar!
Les notes van millorar
i un pop de la màquina 3D vaig guanyar.
Els hospitals es van col·lapsar
i els meus avis allà atrapats.
Va morir molta gent
a causa d’aquest virus tan dolent.
Per sort els meus avis van sortir bé
i alguns altres també.
A les 8, el millor,
tots els veïns, als balcons,
per aplaudir els sanitaris
cantant a ple pulmó “resistiré”.
Tot va anar millorant i, per fi,
ens van deixar sortir!
Tot i que amb una mascareta a la cara
i respectant els 2 metres de distància.
El porc
Oing! Oing! Hola soc un porc,
Per a mi la porqueria sempre ha estat
Una cosa que alegria m’ha aportat,
El món del fang em dona felicitat
I un dia sense ell no m’hagués imaginat.
Els humans em maten per menjar
A mi això m’ha decepcionat
Jo la vida la sé valorar
I la perdo només per a la seva necessitat.
Crec que la vida en llibertat seria més bonica,
La vida en cautiberi és molt avorrida
I un porc, la llibertat, l’erradica,
Perquè sinó disfrutes, quan mors, s’acaba la partida.
Però no em preocupa, perquè sé que això canviarà
La tristesa, entre nosaltres, no abunda,
Els humans als porcs al porc no mataran
I sentirem una alegria més profunda!
A QUÈ LI DIEU AMOR?
A què li dieu amor? A il·lusionar?
A dir que sí a un, “t’enrotllaries amb mi?” per després
enviar a aquesta persona a la merda?
A sortir amb una persona i llençar-li floretes a totes
hores, que si “ets el millor que m’ha passat”, que si
“mai et deixaré”. I després, quan et
deixa o la deixes, ja l’estàs criticant?
A què li dieu amor? A dir “t’estimo” a
una persona i després, quan aquesta no et fa
cas, dir-li el mateix a una altra?
A què li dieu amor? A que la persona
que vols se’n va de vacances i li
diguis “et trobo a faltar” dia rere dia
i quan torna ja no et fa cas i passes?
A què li dieu amor? A penjar històries
amb la teva parella i després penjar
històries posant indirectes que
prefereix a una altra persona abans que a tu?
Si a això li dieu amor, fiqueu-me els
dits a la boca que vomito totes les
papallones que tinc a l’estómac
MÓN SUBTERRANI
L’hivern estava acabant la Marta i la Raquel estaven passejant pel bosc nevat,
mirant com, a poc a poc, la neu s’anava desfent per la llum del sol i el bon temps
que portava la primavera.
La Marta va veure de lluny un lloc d’herba humida i va demanar a la Raquel d’anar a
seure allà, ja que estava cansada de tant caminar.
Es van asseure i quan ho van fer, el terra es va obrir de cop, això va provocar que la
Marta la Raquel caiguessin per un tobogan molt llarg. Mentre baixaven pel tobogan
anaven veient coses fantàstiques que no es veien a la superfície.
Els núvols eren espuma, el sol tenia forma de bombeta, al fons es veien unes
muntanyes d’aquelles que t’imagines a les històries de fades, volaven un munt de
papallones amb ales extravagants. Des del tobogan també es podia veure un riu
amb uns peixos més acolorits dels que veiem el dia a dia.
Passat un temps, van arribar a la superfície i, en tocar l’herba, van notar que era
molt més fina i suau, quasi com si fos artificial. Van decidir anar a donar una volta
per buscar una forma de sortir d’aquell lloc, encara que la idea de quedar-se allà
tampoc les disgustava.
Estaven caminant per un camí de rajoles grogues. Al voltant hi havia arbres amb
fulles verdes. Van passar pel costat d’una roca i va sortir un petit home. Els va oferir
anar a casa seva, cosa que elles van acceptar, ja que no tenien refugi.
Quan van arribar a casa del petit home, van anar a l’habitació que en Robert (era el
nom del petit home) els havia dit.
Van passar tres mesos buscant una manera de tornar a casa, però com més temps
buscaven, més raons trobaven per quedar-se.
Un dia recollint fruita es van trobar unes escales fetes de fulles. En veure-les es van
alegrar molt, però a l’hora es van posar tristes, ja que allò significaria que haurien de
marxar d’aquell lloc que tant els agradava.
Van estar parlant durant molta estona intentant decidir si es quedaven o tornaven a
casa. Van tornar a la casa que compartien amb en Robert per explicar-li el que
havien trobat i el que havien decidit fer. Havien decidit quedar-se!!
Això va alegrar molt en Robert, tant que va començar a cridar i a saltar.
Així va ser com la Marta, la Raquel i el Robert van ser feliços vivint en el seu petit
món subterrani.
EL PORTAL MISTERIÓS
Em vaig despertar de matinada, de cop i volta. Recordo que abans de despertar-me
vaig somiar que queia d’un l loc molt alt i , quan anava a caure, algú m’agafava en
braços. No recordo res més. Quan vaig obrir els ulls ràpidament i i nstantàniament,
vaig anar a mirar l ’hora, eren l es 04:11 de l a matinada. Com que tenia molta son, no
vaig tardar a tornar-me a adormir profundament. Era un dissabte, i com que l es
professores de l ’institut no ens van donar deures, ni exàmens per fer, vaig decidir fer
alguna activitat diferent.
Em vaig aixecar del l lit amb ganes de donar un volt. Llavors sense pensar-m’ho dues
vegades, vaig posar-me el primer que vaig trobar i vaig sortir de casa sense cap
destí en concret.
Quan j a portava una bona estona caminant, vaig veure un camí per anar a un bosc
que mai havia vist. Quan entro, a l ’instant noto com que estic sola, que no hi ha
ningú al meu voltant. Van passar 30 minuts i cada cop més anava augmentant el fred
i l a temperatura anava baixant per moments. Va arribar un moment que j a no podia
més amb el fred i vaig començar a córrer fins a trobar una casa. Aquella casa que
vaig veure al fons era gegant i sense cap dubte vaig tocar el timbre.
La porta es va obrir sola i vaig entrar preguntant si hi havia algú. La casa era molt
diferent a l es altres, no hi havia cuina, ni menjador, ni l lits. Quin tipus de casa era
aquella! Tota l a casa era un j ardí. Com no vaig poder controlar l es ganes
d’inspeccionar aquell l loc, vaig fer uns quants passos i vaig notar un aire molt fred.
L’últim que recordo és veure com un portal m’arrossegava i em transportava a un l loc
molt diferent. No sé quant temps vaig estar adormida o i nconscient, però quan em
vaig despertar, vaig veure a l a meva àvia que havia mort feia 2 anys i mig a causa
d’una malaltia. Era al meu costat acariciant-me, semblava un somni. En veure-li l a
cara i nstantàniament, vaig començar a recordar el somni de l a darrera nit, era ella
qui m’agafava quan queia!
Després, tot el que va passar a continuació, va passar molt ràpid. La meva àvia amb
les seves mans va obrir un portal i gual que havia vist abans i , abans de l lençar-m’hi
es va acomiadar amb un gran somriure. Vaig sortir del portal i em va transportar
directament a l a porta de casa meva.
Vaig al·luciar, però realment sabia que el que m’acabava de passar era real i que
havia estat una gran experiència tornar a veure com somreia!
FÍ!!!
El cirerer davant de casa
Al temps de les cireres, ens en va donar moltes,
I abans de l’hivern, ja era mort.
Em va saber greu haver-lo d’arrencar,
I plantar un altre arbre al seu lloc.
És com si, amb el fruit que ens donava,
Volgués acomiadar-se deixant bon record.
Era massa bo. No només era un arbre;
Era de casa. I vam saber-ho massa tard.
Hereus del tron
El conseller general estava caminant amb la seva lluent armadura, coberta d’or, i una capa de color carmesí quasi arrossegant-se per terra. Tenia un drac lluent a la part frontal de la seva cuirassa. El seu germà petit Arthis va anar corrent al seu costat. Ell també vestia una armadura que podria valer perfectament més de dues-centes monedes d’or. Malgrat això, no era tant valuosa com la del conseller. Doncs no només era el conseller general del rei, sinó també era l’hereu de Dragonsland, un dels nou territoris que formaven l’illa de la qual era l’única extensió de terra del que tenien constància.
–Què és el que vols Arthis? –preguntà l’Arthion, sense girar-se per contemplar el seu germà.
–Tinc males notícies, el rei ha mort. Ha estat una mort ràpida, amb poc patiment. El mestre Hirth no ha sabut explicar què ha causat la forta malaltia.
–I digues, on està la mala notícia?
–Nostre rei ha mort.
–Ai, germà. Que poc en saps de política.
Sense el menor dubte el coneixement de l’Arthion superava al del seu germà. Ell ja havia passat set anys a la cort, assessorant al rei. Mentre que l’Arthis tan sols portava vora any i mig a la capital.
–Tenim un rei que ha mort a una jove edat, sense fills. No tenim un hereu clar i totes les famílies de nobles reclamaran el tron. Seria una greu decisió no treure’n part.
–No ho entenc. Malgrat no tenir fills, el tron hauria de recaure amb son germà.
–No té perquè. El seu germà reclamarà el tron. Aquí tens la primera casa. Però la reina tenia un parentiu més directe amb el rei i el seu germà s’oferirà per governar, ja que les dones no es poden seure en el tron daurat. Ja en tens dues. A més, els Lithlen tampoc perdran l’ocasió de governar. Ja s’han manifestat vàries vegades en que volen arribar al poder. Ja tens una guerra amb un mínim de tres famílies. Per cert, què és aquest pergamí?
–És el testament del rei. L’anava a portar a la sala del consell de la corona.
–A veure –va dir agafant-lo i preparant-se per recitar el petit pergamí–.
Jo el rei Kient III, de la casa Tirth de Righter,
reclamo el meu dret a escollir un hereu
digne de governar el meu territori.
Anomeno a Korther, de la casa Tirth de
Righter, hereu de l’illa i dels nou grans
territoris.
Kient Tirth III
De cop enrotllà el pergamí de nou i el va deixar caure en una de les torxes que cobrien les llises parets de l’estret passadís. El conseller obrí la boca amb l’intent de pronunciar alguna cosa. Però es va veure incapaç, ja que, de cop, aparegué sir Hilgh, gran amic del germà del difunt rei Kient.
–Per cert, què tal està anant amb la teva nova esposa? –preguntà, mirant de reüll al seu possible enemic–. Us vau casar fa un mes.
–Va bastant bé. Encara ens estem coneixent.
–I ja està prenyada?
El jove de Dragonsland negà amb el cap.
–Recorda’m per què el nostre pare et va casar amb una Dragonshigh.
–Dragonshigh i Dragsroar són les dues cases més grans i tenen més de la meitat del poder de Dragonsland. El pare ens va casar per ajuntar les dues cases i assegurar-se que no es revoltin i poder comptar amb les seves tropes.
–Per tant saps que un fill seria la manera d’aconseguir el seu suport. I, combinant-ho amb l’altra conversa, potser entens per què és tant important.
–Pretens anar a la guerra? –preguntà l’Arthis.
Sense donar-se compte, ja estaven en la sala del tron. Era alta, amb un saló rectangular, fet d’unes rajoles de color beix. En el fons hi havia un tron, fet d’or, que estava situat en una tarima a la que s’accedia a través d’una escala de cinc segurs esglaons. El rectangle estava envoltat, pels laterals, d’unes columnes immenses, que tenien unes filigranes a la part superior. El nostre protagonista s’ajupí, aguantant-se en un mur que no feia més de tres pams i que aguantava les columnes.
–Al nostre rei, jo sempre li deia el mateix: el tron és una roda. Quan en mort un dona una volta. Normalment cau en el seu fill, però a vegades gira a favor d’una altra casa. Potser ja ha arribat hora que caigui al nostre favor.
–Repassa els nombres, no tenim tants soldats! –digué el germà entre crits.
–Ho he fet. Si la teva dona pot arribar a portar descendència, ens podem assegurar trenta mil. Podem prometre als Tylen tot el territori dels Lithlen. I també podem comptar amb Rothler i amb la casa Stirdlen. Sumen dos-cents mil soldats.
–Ho dubto molt.
El que encara era conseller es donà la volta i es trobà amb aquell que havia intentat evitar feia cinc minuts.
–Perquè no arribareu al tron viu –digué l’intrús, desenfundant la seva espasa.
Immediatament l’Arthion tragué la seva espasa de la funda i començaren a combatre. En un moment ja es podia veure la superioritat del que era el conseller. Tots dos havien estat entrenats per un mestre d’armes, però només un mostrava un destresa impressionant. Brandava la seva espasa, amb empunyadura d’or, amb una precisió immesurable. Però, l’intrús li plantava cara. El germà menor tragué el seu punyal. Era brillant, fet d’un perfecte aliatge i totalment equilibrat.
–Arthion!
El guerrer seguí les instruccions del seu germà i s’acotà. Immediatament l’Arthis llençà el seu punyal, que impactà en la gola de sir Hilgh. Per culpa del rebombori, entrà la policia del palau.
–No us apropeu, si no voleu ser els següents –amenaçà.
S’apropà al tron, amb ulls d’ambició. Era un tron innecessàriament alt. Tot estava fet d’or. La part on s’asseia el rei, era llisa i la resta estava coberta d’uns filaments que li atorgaven la seva bellesa. Tenia uns braços perfectament rectes. L’Arthion estava acariciant aquell seient, que l’únic que superava el seu cost econòmic era el poder que atorgava. De cop, el jove guerrer es donà la volta i s’assegué en el tron, repenjant els seus braços en els del seient d’or.
–Ara jo ja no sóc el conseller general del rei. Ara, jo sóc el rei.
PELUIXOS
Per què volen que us abandoni,
després de tants anys al meu costat?
Exactament 15 quasi 16,
són els que m’heu escoltat i les llàgrimes eixugat.
Llegeixo contes de fades, m’agrada jugar i divertir-me.
Vosaltres preferiu comentar “ha de madurar”
Us veig a tots treballant i estressats,
si créixer comporta això, ja us en podeu oblidar.
I tinc pors, a la foscor, a les notes finals,
al meu futur, al fons del mar i engegar la llum sense mirar.
Xocolata en podré menjar quan sigui gran?
O hauré de fer dieta, per no engreixar-me?
Os (Us) ho dic de veritat, cada cop ho veig més clar,
és de fruita això de madurar.
Sóc una noia i ho vull disfrutar,
deixeu de dir-me que ja no és hora de jugar.
A su vera
A su vera, verita, vera,
conocí yo la primavera.
Desde ese día para mi ella fue la primera.
¡Oh! ¡Perséfone!
Ojalá tus ojos la vieran.
¿Qué podría yo entregarte en ofrenda?
¡Aunque mi vida pidieras!
Por el amor eterno de ella,
mi bella doncella.
¡Y tú, diosa Afrodita!
¿No contemplas mi alma en pena,
que por su amor yo daría mi vida entera?
¡Despojadme de mis penas!
¡Clemencia!
Que yo quiero pasar toda la vida
a su vera, verita, vera.
